En defensa de l'educació i la llengua catalana

L'atac injustificat i salvatge a la nostra educació i la nostra llengua ha despertat un munt de sentiments i de protestes. Un bon amic i admirat professional de l'educació i l'edició, en JOSEP ANTON VIDAL, ho ha dit amb aquestes boniques paraules que expressen el sentiment de tot un poble i que no necessiten de cap altre comentari:

 

Direm els mots

Diré els meus mots, lentament, un a un,

com una lletania, en la penombra,
com qui passa un rosari, reverent,
a la vora del foc, en la nit freda,
amb la boina a la mà, vora el caliu
que a poc a poc s'apaga, i crema encara.
I els diré cap endins, com empassant-me'ls;
en cercaré els sabors, tots els sentits,
l'ànima, el si profund,
l'origen i la història,
i les veus que els han dit... I em faré poble.
I, poble, m'alçaré contra vosaltres
que ens voleu matar els mots, la llengua, l'ànima.
Sé bé qui sou i sé prou d'on veniu,
sé la dèria que us guia, sé on aneu.
Conec la vostra història...
No ens podreu pas, sabeu?, no ens podreu pas.
Ens voleu ajupits, humiliats,
i ens alçarem un cop, mil cops si cal...
Ens direm l'un a l'altre els mots. Si cal,
els aprendrem de nou... I ens faran poble.
I no ens podreu, sabeu?, no ens podreu pas.
Mentre el pou sigui pou, la casa casa,
mentre el foc sigui foc i l'arbre arbre,
i sigui vent el vent, la terra terra,
i la sang sigui sang, la lluita lluita,
i l'amor sigui amor..., no ens podreu pas.
Traieu-vos-ho del cap. No ens podreu pas.

Josep A. Vidal

B., 4-12-2012