Cap a on ha de mirar l'educació a Catalunya?

Segurament, i això no té cap valor estadístic, molts de vosaltres heu contestat a la pregunta del títol de manera immediata i inconscient: Finlàndia, perquè tenim una tendència natural a mirar cap a l'exterior. Però és aquest país un model que s'adapti a la realitat de la societat catalana?

No és un model dolent, en absolut; però no podem perdre de vista que el finlandès és “nòrdic” i el català, "mediterrani"; així com també són diferents el clima, el territori, la història, la societat i l'estat del benestar...

Segur que podem apendre molt mirant cap a l'exterior, però no estaria gens malament mirar cap a l'interior, cap a nosaltres mateixos.

Potser podem trobar “miralls” més propers. Us proposo dos:

-  La nostra pròpia tradició pedagògica.
- El Futbol Club Barcelona, concretament la seva Masia.

Sobre el primer mirall: demano recuperar l'esència de la tradició pedagògica catalana, dels moviments de renovació pedagògica, demano que deixem de banda l'autocomplaença i recuperem la cultura de la innovació, del canvi i l'esperit emprenedor que configuren la història de la pedagogia al nostre país. Deixem-nos emportar per gent com la de la Fundació Bofill o l'Associació de Mestres Rosa Sensat, entre molts altres. Tornem als nostres orígens.

Respecte al segon mirall, us imagineu que l'educació catalana tingués el prestigi internacional que té el Barça? I això ho han aconseguit amb gent de casa, de la seva Masia, que es caracteritza per tenir uns objectius clars i perquè tothom treballa en la mateixa línia per aconseguir-los. Es busca la formació de futbolistes d'èlit, però formant també la persona. No tots els joves de la Masia arribaran a jugar com a professionals.

Si les nostres escoles tinguessin uns objectius comuns i tots treballéssim per aconseguir-los, començant pels equips docents dels nostres centres d'ensenyament i acabant pel govern de la Generalitat, tot seria ben diferent.
 

Es necessiten líders educatius que aglutinin el sentiment de pertànyer a un col·lectiu amb interessos comuns. Josep Guardiola ho va fer al futbol, qui pot dirigir la nostra educació?

No oblideu que:
 

Els objectius educatius d'un país han de mantenir-se al marge dels canvis polítics. L'educació és massa poderosa com per deixar-la, exclusivament, en mans dels polítics.

Un país que pateix una profunda crisi econòmica no es pot permetre, de cap manera, una educació deficitària. Podem no tenir diners, però no podem no tenir valors.